La
maternitat fa sorgir totes les pors, totes les incongruències amb
les quals has conviscut vint, trenta o quaranta anys. Tot i el temps
que has dedicat a construir idees, pensaments, gestos i convenciments
per fer veure ―i fer-te veure― que tens una personalitat pròpia,
que ets única, irrepetible i fins i tot original.
Però
arriba el teu primer fill i tot, absolutament tot, es desmunta perquè
no hi havia una base sòlida, uns fonaments ferms on agafar-se. Tot
estava a la teva ment, no existia, era una il·lusió: maya.
Aleshores
és quan mires enrere i veus la teva mare, la teva àvia, les veïnes,
la sogra. Però hi ha un abisme entre tu i elles. Elles són
antigues. Elles no hi entenen. Tu ets infinitament més moderna. Ets
una crac dels llibres d'autoajuda. Has llegit llibres de psicologia
infantil. Saps què són les hormones. Has assistit a seminaris de
tècniques orientals de difícil pronunciació i d'occidentals
inventades per psicòlegs contemporanis d'Europa i de l'altra banda
de l'Atlàntic. Els pediatres t'han indicat si el nen/a pesa prou o
no i quants cops al dia ha de menjar...
Tanmateix,
estàs perduda. No saps cap a on mirar. El teu company repeteix,
sense mala intenció però fent tant de mal, el que diu la teva
sogra. El pediatre té les hores plenes i diu que no passa res si el
nen plora. Els llibres et semblen objectes freds i distants. I els
cursos, que en el seu moment van semblar tan eficaços, ara veus que
es van quedar a la superfície, va estar bé, però no n’hi ha
prou. I si almenys pogués dormir tres hores seguides!
D'altra
banda, el nen/a plora, o sembla que no s'engreixa prou, o no agafa el
xumet o l'agafa massa fort, no li agrada el bany, o... per l'amor de
Déu! És que no podrien portar llibre d'instruccions? I això és
només el començament.
És
bo que juguin amb el caminador? L'has de portar a la llar d'infants i
a quina? A quina edat deixen de fer les lletres al revés? Per què
no menja o per què menja massa? Quan comencen a llegir? Quan deixarà
de tenir otitis, faringitis, gastroenteritis, etceteritis? Ha
d'aprendre anglès des de petit? Quin esport farà? Quan heu de
parlar de sexe? I si ve a casa fent olor de tabac? Què passa amb les
drogues? Tindrà fracàs escolar? Per què està tantes hores
tancat/da a la seva habitació? Quants diners li he de donar per
sortir el cap de setmana? Per què no vol dutxar-se o està tanta
estona a la dutxa? Què vol dir que...? La llista és interminable.
Òbviament,
tota aquesta angoixa només la pot resistir una mare... però no cal.
Abans
de tot això, abans de començar a patir i a ofegar-se dins d'un oceà
de dubtes immens hi ha una altra opció: aquietar la ment.
I
aquí entrem directament a reconsiderar la ciència yogui. Totes
les tècniques ioguis, ja parlem de hatha yoga, pranayama, meditació,
etc. et porten cap a tu mateixa, cap a aquella part teva on
trobaràs el camí cap a totes les
respostes correctes per a tu i per al teu/va fill/a.
Ara
bé, per trobar aquestes respostes, primer hem de silenciar la
ment. Neutralitzar l'orgull. Estar disposats a reconèixer els
nostres punts forts (i fer-los servir) i els nostres punts febles (i
demanar ajuda).
Sóc
del parer que si practiquem qualsevol tècnica iogui i, molt
especialment, la Interiorització, aquesta ment revoltada per
les emocions, plena de dades i d'informacions, incapaç de centrar-se
ni de dia ni de nit, anirà minvant els seus moviments erràtics i es
posarà al nostre servei. Serà la nostra servent, no a l'inrevés.
Podrem utilitzar-la eficaç i eficientment.
Aleshores,
només quan el nostre coco estigui ben en silenci, podrem
recordar les pistes més adients a cada moment i les podrem posar en
pràctica. Ja siguin pistes que ens ha donat la sogra, el psicòleg,
el pediatre o la nostra importantíssima intuïció de mare.
Com
deia en Jaume Guasch, tot és més senzill. Ara només cal
comprovar-ho.
Olga Garcia